Abans d'Els Delai hi ha Barcelona. Allà, en Domi va formar el duo Rufino y Don Domingo —ell a la guitarra, com a Don Domingo—, un projecte del centre de la ciutat que va funcionar molt bé i que va acabar gravant un disc amb Universal Vale Music Spain el 2008, als estudis Musicland de Madrid, amb els seus videoclips. Quan el duo es dissol, funda al barri l'associació Barrio Candela, i d'allà neix Sobretaula Candela: una formació jove, canalla i plena d'energia, ficada de ple a la rumba clàssica, amb una maqueta pròpia, Candelator.
I en aquella Barcelona passa el que de debò marca l'estil. Estudiar en Peret. Descobrir en Ramonet, que convida el duo al seu programa a Ràdio Ciutat Vella, on es parlava de futbol i de rumba catalana. Conèixer el Chacho. Compartir amb l'Antonio Peralta. No discos: persones. Coincidir amb els pares de la rumba catalana als barris on van acabar les seves vides i rebre de primera mà el que transmetien com a músics i com a persones. D'aquí ve el purisme.
I llavors, cap al 2011, en Domi torna a l'Empordà. A Figueres es troba amb l'Eudald —que llavors era el seu cunyat— i li va ensenyant les bases de la rumba. Neix un duo pur i dur: rumba catalana de la de veritat, la urbana, la que neix a Barcelona a finals dels cinquanta. Res d'aflamencar. Puristes.
El gir arriba amb un local de tapes al mercat de Ceret, La Chunga, i amb el seu propietari, François Parramon, un personatge estimat i discutit amb la mateixa intensitat, que es converteix en el seu mecenes. Els dissabtes de mercat, en aquella terrassa, el duo rebenta. Venen discos, els coneix mig Vallespir i els surten concerts per tot arreu.
I en aquell punt màgic passa el millor: una tarda pugen a tocar, improvisant, un trombó i una trompeta del Vallespir, en David i en Llorens Parayre. Ningú no els va demanar que es quedessin, però es van quedar. La Feria de Ceret, tocant cada dia a totes hores, acaba de convertir-se en el camp d'entrenament de la banda.
Amb el temps la trompeta deixa pas a la tenora d'en Jordi Salvatella, i el so es torna encara més català. Just en el moment en què calia: al nord de la frontera hi havia fam de música cantada en català, i el que hi havia sonava afrancesat o sonava a tradició seriosa, a sardana. Ells arriben amb un ritme urbà i festiu dels seixanta, cantat en català, en plena efervescència del procés. Es converteixen en pioners, gairebé en icona.
Mentrestant, la composició trenca el purisme. No per estratègia: en escriure cançons pròpies, les cançons demanen ska, demanen vents, demanen tot el que un porta escoltat. El primer disc, Pas de por, el grava en Domi sencer a casa, en un home studio. D'allà surt El Burro Català, que a l'altra banda de la frontera es converteix en un tube, un pepinàs que tothom demana, i al darrere Les senyoretes. Per defensar aquell disc en directe entra el baix: el duo deixa de ser duo.
El 2017 arriba Alchímia, ja fora de casa, en estudis de debò, amb més instrumentació i amb la tenora incorporada del tot. És el disc on els aires de cobla entren de veritat a la gravació. I per defensar-lo en directe entra la bateria. El creixement va ser així, peça a peça, disc a disc.
D'aquella època és Xisku de Ceret, signada per en Domi i en David, dedicada a François Parramon, el mecenes de La Chunga. Una rumba amb aire d'ska que es va convertir en himne de festa. En François va acabar marxant de Ceret —avui viu a la Bretanya francesa—, i la banda segueix tocant la seva cançó cada cop que torna al poble. La cançó s'hi va quedar a viure encara que ell ja no hi sigui.
Després vénen els frens, i convé explicar-los. El primer, de fora: cap al 2017 i 2018 el moment polític es trenca i es divideix, i ser una icona comença a pesar. Un fre espiritual. El segon, de dins: en Domi ja no viu a Barcelona, i la rumba catalana s'alimenta de ciutat. Les cançons que li surten són més serioses, menys festives. Deixa de compondre i demana a l'Eudald que agafi el relleu. D'allà surt La Cabra Ska, amb un videoclip divertidíssim, que funciona molt bé en directe. Després Politics, amb menys recorregut. I Pony, d'en Domi, massa electrònica, que mai no va arribar a defensar-se a l'escenari.
I avui Els Delai és una banda de sis que només toca en format complet i en escenaris grans: el cinquantè aniversari de La Bressola, Sant Joan a l'Ajuntament de Perpinyà, el Coblíssim, el circuit de Ceret. En Domi ho explica amb una metàfora que li va com l'anell al dit: és un cotxe clàssic. Un projecte rodó, amb moltíssima feina i moltíssimes decisions al darrere, que mentre no arribi una empenta nova d'energia creativa es cuida, s'abrillanta i se li passen les inspeccions. Es tracta com el que és: una joia pròpia.
I una cosa que travessa tota la història, de les lletres als videoclips: un punt surrealista, i el costum de fer les coses amb quatre eines quan no hi havia diners, però sempre amb voluntat de qualitat creativa.