Latest Album

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut rhoncus risus mauris, et commodo lectus hendrerit ac.

banner
RORY ROLLINS

Blog

don domingo a l'apolo

La rumba catalana. També un mode de vida.

Escrit per Domènec Ludenya Calpe.

Encarar aquest text és com fer una radiografia del què han estat els meus darrers 30 anys en la meva relació amb la rumba Catalana, no serà fàcil. La meva intenció és recollir conceptes importants que he anat reflexionant entorn la rumba catalana, tot el que m’ha donat i el que he intentat aportar jo.

Puc dir que la meva relació amb la rumba catalana va començar amb els “Manolos” en la seva participació magistral als Jocs Olímpics de Barcelona 92, juntament amb la cançó de Peret Gitana Hechicera. Aquí s’em va despertar un interès bàsic per esbrinar quin era el secret que diferenciava aquesta música de les altres. Sentia que la rumba catalana em connectava, em portava a un estat d’alegria, energia i passar-ho bomba i això era un tret diferencial, únic.

Els meus inicis musicals van ser a través de la música clàssica, concretament amb el violí. Què era el ventilador? Això em xocava molt, des del punt de vista acadèmic no podia imaginar com escriure els fets rítmics de les mans a la guitarra flamenca o rumbera, quines formes rítmiques eren? com s’escrivien sobre un paper? on ho podria averiguar?

Faré un salt cap a finals dels anys 90, on vaig conèixer a qui seria el meu primer company de rumba catalana, en Roger Lozano Serret, magnífic guitarrista, que continua estudiant i continua progressant amb la guitarra, la rumba, el flamenc i el jazz. Els dos estudiàvem a Lleida, a la Central. Ell Història de l’Art i jo Geografia, carreres universitàries que ens permetien compaginar el nostre compromís familiar d’estudiar amb un oci, la guitarra des del punt de vista gitano. L’Ajuntament de Lleida va organitzar un taller de rumba catalana al barri de la Seu Vella, zona marginal, on la droga i la prostitució eren el paissatge pintoresc d’aquells carrers estrets, ombrívols però plens de vida. Allà hi vaig conèixer a dos components de La Violeta, en Toni Pallejà i en Paquito Salazar, en Bamba, a més de la Manoli, en aquell moment una veu femenina i molt jove que ens deixava a tots bocabadats que cantava per Niña Pastori i la Pati, ballarina del mateix grup, una escultura vivent. A partir d’aquí, vaig aconseguir classes particulars de flamenc amb en Toni Pallejà on vaig aprendre molt i molt dels secrets de la mà gitana i el compàs ben portat. Alegries i buleries van ser els pals on vaig aprofundir més, suficient per donar-me compte que la guitarra flamenca era màgia pura però exigia anys i anys d’estudi i millora…cosa que en aquell moment vivencial s’em feia gros i jo anel·lava fer moltes altres coses. Va ser una època daurada de la meva vida acompanyada del descobriment de Camarón amb Tomatito, el boig de Paco de Lucía, que menjava a part, els Chichos i el fum de la marihuana, que lligava la meva vida com l’oli una bona salsa.

A través d’aquesta aproximació a la mà flamenca, vaig veure’m amb armes per començar a encarar la rumba catalana, menys exigent que el flamenc, i on em sentia més identificat per la obertura i la llibertat que desprèn la pròpia música.

Va ser a partir del 2002 que vaig anar a viure al Barri del Raval de Barcelona per continuar amb els meus estudis universitaris d’Art i Disseny on el món de la rumba catalana s’obria al meu davant com el Mar Roig s’obria a Moisès. Sense donar-me compte havia anat a parar a la zona zero, i poc a poc vaig anar agafant consciència de la sort de poder conèixer, trobar-me i compartir amb l’història viva de la rumba catalana de Barcelona. A Lleida defensaven que la rumba catalana era d’allà, a través dels garrotins, però al meu parer, quan la rumba catalana agafa una dimensió moderna és quan Peret, Pescailla, Chacho, el Noi, Ramunet i molts més catapulten el gènero cap a la fusió i la modernitat que comporta ser barceloní i viure enmig del merder.

La rumba catalana exigeix de tècnica flamenca a la mà, un sentit rítmic precís flamenc, un sentit rítmic tropical, unes lletres urbanes i unes composicions amb esperit pop, on tothom pot cantar, ballar, picar de mans, aprendre’s la tornada i somriure.

La vida al barri del Raval de Barcelona no és qualsevol cosa. Podria dir de la vida ravalera que és una passada, intensa com res igual, on el món passa per sota de casa teva vulguis. Viure al Raval obre la ment, cauen mites, tot és possible, et transforma en algú diferent, amb més experiència, t’emplena l’agenda d’activitats, festes i mogudes socials i on la supervivència dependrà de la teva capacitat de cuidar-te o autodestruir-te. En aquest moment i en aquest entorn és quan arriba a casa meva Rufino Bravo Casado per casualitats de la vida.

Amb en Rufino ràpidament ens fem complementaris. Ell canta i dona espectacle com ningú, jo, sóc un guitarrista de rumba catalana principiant però amb una ànima i un entorn al 100%. Sabem que ens hem d’ajuntar i així fem.

En tres anys passem de tocar al banc de la Rambla del Raval a tocar a la festa Major de Santa Coloma de Gramanet, Santaco. L’inici serà al desaparegut bar Barrio Kandela del carrer de l’Om, on ens farem gurús d’un ambient, del moment. El repertori que utilitzem és Peret, Chacho, Amaya i Bambino. La música perfecte, el lloc ideal i l’ambient més enèrgic que he vist mai. Vam anar a l’estudi del Peret, una tarda inolvidable. I allà estàvem, passant la nostra juventut de la millor manera possible. Què aportàvem a les cançons? Les estàvem fent renéixer. En aquell moment no sonava la rumba catalana enlloc. Com a grups de l’actualitat eren Macaco, Ojos de brujo i Manu Chao, Papawa, Micu, Pantanito, Barrio Negro, Very Pomelo i mots més que no recordo, clar. En aquest trànsit reflexionem realment sobre què volem aportar a la rumba catalana. Apostem per intentar barrejar-la amb música electrònica. Aquí entra Diego Vázquez de Horyaans, segurament una de les persones més divertides del planeta, intel·ligent com pocs, fiestero de raça i expert en múscia electrònica adaptada a directes. Comencem a fer proves i són un èxit, ràpidament contagiem el públic i es difón el nom de Rufino y Don Domingo. Aquesta era la nostra aportació, utilitzar l’electrònica com a un instrument més dins un combo de rumba catalana. Vam aconseguir fer tres cançons molt guais, El Bucle, la Gran Manzana i una altra que no recordo el nom. En aquest moment gloriós ens truca Vale Music, Universal i ens ofereix un contracte però amb la condició de deixar la música electrònica. Aquí ve el missatge, mai deixis de fer el què realment conecta amb tu per alguna ordre dels poderosos. Vam fer un disc maravellós i una banda brutal, la millor possible del moment…però no conectava amb mi, perquè m’havia fet deixar enrere una estètica de modernitat, un esperit Barceloní, que el nou projecte no tenia. (citar músics). Abans del contracte discogràfic érem tocant a totes les festes alternatives de Barna. Quan sortíem de festa anàvem a les raves que es muntaven amb una irregularitat molt ben planificada a Poblenou, a Gràcia, a Sants, a Hospitalet etc… Nosaltres ballàvem techno-trance a naus industrials ocupades i era obligat posar música electrònica a la rumba, però no, l’ésser humà és sempre incomformista. Ja ho teníem tot!, un projecte guanyador, modern, i lo més important teníem a la gent. Quan vam signar vam abandonar a la gent, vam deixar de tocar on sempre tocàvem, vam deixar de banda la gent que ens estimava. Això ho vam pagar molt car. Potser un dins el top five dels grans errors de la meva vida. Això si, el disc que vam gravar amb Vale Music Universal sona de la òstia, si voleu aquí el podeu escoltar i valoreu la qualitat del projecte. Tot i així faria marxa enrere i agafaria l’altre camí.

Després d’aquesta desfeta anunciada, torno a l’underground amb una idea clara. Tornar a conquerir el carrer. Com? amb STK i la penya de Barrio Kandela, més perillosos que els perillosos, més valents que els valents i al millor lloc del món. Al centre. La rumba catalana no és només un estil de música. Està comprobat que també és un estil de vida i quan aquest estil de vida comença a desaparèixer, la rumba que en surt de les mans se sent afectada, amb baixada d’intensitat, menys creativitat i menys flama en l’ànima. A partir d’aquest moment s’ha d’escollir entre la música, la salut, la familia i un equilibri entre tots els factors.

Aquest escrit l’aniré ampliant a mesura que les anècdotes o els records arribin a la matèria gris del meu cervell.

Domi.

Jo era un nen de

No Comments

Post a Comment

Call Now ButtonTruca'ns